El meu camí no va començar amb teories, sinó amb una necessitat vital de sanar. Durant molt de temps, vaig caminar amb el pes d’una adolescència traumàtica i una ferida profunda de rebuig. Aquella motxilla, plena de memòries transgeneracionals, pors i una angoixa constant, em feia sentir que “no era suficient”.

Però va ser precisament aquell caos el que em va empènyer a buscar respostes. No només vaig estudiar; vaig experimentar, integrar i transformar cada ombra en una eina de llum.

Vaig descobrir que la natura i les flors, la bellesa en totes les seves formes, són el meu refugi i el bàlsam per a la meva ànima. Elles em van ensenyar a escoltar el silenci i a trobar l’ordre dins del meu propi desordre.

Avui, la pau que sento no és fruit de l’atzar, sinó d’un compromís diari amb la presència, l’escolta del cos i la gestió emocional.