La Natura com a Mirall de l’Ànima
Sovint oblidem que, tot i les nostres vides urbanes i les nostres complexes tecnologies, som part intrínseca de la natura. No estem separats d’ella, sinó que som ella.
Jo mateixa he passat temporades sentint que anava a contrarellotge, desconnectada del meu propi centre, fins que vaig entendre que no podia exigir-me fruits quan el meu cos em demanava arrels. Només cal aturar-nos un moment i observar per recordar que el nostre batec segueix el mateix ritme que el de la Terra.
El ritme de les flors i la fermesa dels arbres
Ja saps que m’encanten les flors. Són una de les meves passions. Mira-les: la seva delicadesa i la seva força per obrir-se a la llum, sense pressa, seguint el seu propi cicle. Ens recorden la bellesa de permetre’ns florir al nostre propi ritme.*A vegades m’he comparat amb els altres, sentint que anava tard, però la natura m’ha ensenyat que cap flor té pressa per ser la primera; cadascuna té el seu moment de màxima esplendor.
I els arbres? Ells ens mostren la importància de les arrels. Arrelats profundament, són capaços de resistir tempestes. Ens ensenyen a connectar amb la nostra pròpia terra interior per poder créixer cap al cel.
L‘autenticitat que ens parla al cau de l’orella
Els animals, amb la seva intuïció salvatge, ens parlen d’una saviesa primordial que resideix en nosaltres. No jutgen, no planifiquen en excés, simplement són.
L’ocell que construeix el seu niu ens parla de constància.
El riu que troba el seu camí entre les roques ens ensenya a fluir.
L’instint: He après que quan la meva ment es col·lapsa, caminar pel bosc i escoltar el silenci és l’única medicina que realment calma el meu soroll interior. Realment, sento que estic a casa.
Acceptar els nostres propis hiverns
Quan ens alineem amb aquesta saviesa natural, entenem que els nostres moments de bloqueig o ansietat són com els hiverns dels arbres o les nits fosques del cel: són part del cicle. La natura no intenta ser primavera tot l’any; sap que el repòs és necessari per a la vida.
Em va costar anys acceptar que el meu cansament no era mandra, sinó el meu “hivern” personal. Reconèixer-nos com a part d’aquest meravellós teixit és el primer pas per retrobar la pau.
Recorda això sempre: dins teu hi ha una força tan potent i resilient com la d’un bosc antic.
Avui, et convido a fer un silenci i a observar el món natural que t’envolta, encara que sigui una petita planta al teu balcó.
Agafa una llibreta i un llapis i pregunta’t: En quina estació es troba la meva ànima avui? Apunta tot allò que surti del cor.
Una forta abraçada!
Laura
